Una mirada propera al músic i compositor on es descobreix també els detalls de “Agarlla”, la nova marxa que s’estrenarà pròximament.
M. Boyero. La música d’una banda no es construeix només amb instruments i partitures, sinó també amb les persones que li donen sentit, memòria i futur. Entre aquestes persones trobem a Julio, músic i compositor estretament vinculat a la nostra banda, amb una trajectòria marcada tant per la creació musical com per una profunda herència familiar.
En aquesta entrevista volem acostar-nos al seu vessant més humà: parlar dels seus orígens, del seu procés creatiu i del vincle que manté amb la banda i la seua història. Una conversa tranquil·la, propera, per conéixer millor a Julio i la música que ens ha regalat i ens continua regalant.
Parlar amb Julio García Casasempere és entrar en una conversa tranquil·la, sense presses, on la música apareix com un fil invisible. Discret i observador, ell mateix es defineix amb humilitat: «un xic amb ànima de ser discret que li agrada escoltar, parlar quan té alguna cosa a dir i ajudar la gent que l’envolta».
La seua vida gira al voltant de la música des de molts vessants. És mestre i professor de música, prepara classes de composició i, els caps de setmana, torna a ser instrumentista amb el seu saxo. Però tot això va començar molt abans, en aquella època en què estudiar música encara semblava una aventura arriscada.
Julio recorda perfectament el moment en què va entendre que la música no seria un hobby, sinó un projecte vital: l’accés simultani al Conservatori Superior i a la Universitat. «Va ser un desgavell que no recomane a ningú —confessa amb sinceritat—, però allí vaig confirmar que aquest era el meu lloc».
Tot i vindre d’una nissaga de músics —ja en són cinc generacions—, té clar que la vocació no ve imposada pel cognom. De fet, ell es va enamorar de la música gràcies a un pasdoble: “Operador” de Godofredo Garrigues, que escoltava de xiquet a Benifallim quan desfilava la banda de Penàguila pel carrer. Aquella emoció el va fer canviar «els pinzells per les canyes del saxo».
El llegat familiar és per a ell un orgull i un mirall: «és molt curiós escoltar professors que van ser alumnes de Rafael Casasempere Juan i veure com parlen de les seues ensenyances». Una herència que no pesa, sinó que inspira.
La composició va arribar més tard, quasi com una necessitat personal. L’any 2019, després d’aprovar les oposicions, va sentir que havia de donar una nova volta a la seua vida musical. Amb l’ajuda del compositor Saül Gómez va fer el pas definitiu.
El seu mètode és pacient i artesanal: va guardant idees en llibretes i gravacions fins que un projecte les reclama. Totes les seues obres, diu, són com fills: «des de “Regne de Laguart” que va obtindre el premi del públic al concurs del Verger, fins a “Sisel” o el pasdoble-marxa “Lluitadors del 79” que és un homenatge en vida als meus pares, cadascuna m’ha donat una alegria… i també molt de treball».
Quan parla de La Música Primitiva Apolo d’Alcoi, la veu se li torna especialment càlida. «La Música Vella et marca com a músic i com a persona». El repertori, l’arxiu, però sobretot la manera de ser de la gent, han modelat el seu caràcter.
Recorda mestres com Àngel Lluís Ferrando, Gregorio Casasempere, Carmina Verdú, Vicente Iborra o José Manuel Zaragoza, dels quals destaca com passen els anys i un mateix es converteix en una barreja de valors i experiències dels mestres que han deixat empremta. També moments històrics: el Certamen de València de 1994 amb la “Symphony for Band” de Persichetti i grans companys músics com Jordi Miralles, Eduard Terol (fill) i Joan Ponsoda, l’excepcional concert a l’Auditori de Barcelona amb música d’Ovidi Monllor i arranjaments d’Àngel Lluís Ferrando, o els assajos per estrenar obres d’Amando Blanquer com “Moments de festa” o “Tino Herrera”.
L’evolució de la banda, diu, és el reflex de la societat: abans heroica, amb músics que venien de treballar dotze hores a la fàbrica; ara més diversa, però amb la mateixa il·lusió col·lectiva. No pot evitar recordar també amb molta estima a músics i companys com el Senyor Jaume, Eduardo Terol Pare (avi del nostre company Edu), Copérnico Pérez, Ernesto Díez, Vicent “Gorga” i Paco Jiménez, i afirma «la meua quinta que encara tenim molta vitalitat i energia, ja som part dels músics amb més experiència del grup».
Julio encara té molts somnis: canviar de gènere, escriure per a orgue, acabar una obra sobre monstres de la tradició valenciana o iniciar un doctorat sobre Rafael Casasempere Juan. I als joves que volen compondre els envia un missatge clar: «Que no ho dubten. Qualsevol persona té molt a dir. Que ho facen amb un bon mestre i treballant de valent».
Quan li preguntem com voldria que es recordara la seua música, respon amb senzillesa: «Independentment que agrade o no, sempre em preocupa que estiga ben feta».
“Agarlla”
El pròxim concert viurà l’estrena de “Agarlla”, una marxa cristiana que ha nascut en un any intens i ple de canvis personals.
Després de l’èxit de "Sisel", Julio no pensava tornar de seguida a la música festera. Va ser un amic d’Ontinyent qui el va “punxar” per provar amb una marxa cristiana. Buscava un llenguatge propi mentre escoltava Rodrigo, Respighi, Stravinski o Maslanka, influències que —conscientment o no— han deixat empremta en la peça.
El compositor convida el públic a escoltar-ho tot: «tant els forts majestuosos com els xicotets diàlegs de la percussió». A la coda final apareix un homenatge a Amando Blanquer amb un ritme iàmbic que recorda l’“Aleluya”, seguint el costum de Julio d’incloure referències afectives a les seues obres. Amb el temps ha descobert que la marxa és un mirall del seu 2025: vitalista i amb força, però també reflexiva. «Davant qualsevol obstacle, cal tindre presents els valors heretats dels nostres pares».
L’obra presenta fanfàrries inicials, un primer tema marcial, un passatge líric contrastant i un trio amb acords arcaics que evoquen els circs romans. El final, majestuós, mira cap a l’estètica de Valls Satorres dels anys vuitanta.
El moment més difícil va ser perdre “l’oïda interna” i la direcció de la peça; el més gratificant, escoltar-la per primera vegada amb la banda: «vas recordant el treball, els consells i les correccions». «M’agradaria que l’oient s’emocionara. “Agarlla” vol evocar la vida i la festa d’antany, com aquell xiquet que el 1957 venia a Alcoi a veure desfilar els Moros i Cristians».
Si haguera de definir-la en tres paraules: enèrgica, lírica i majestuosa.
Julio tanca l’entrevista amb un agraïment sincer i amb la sensació d’haver fet un viatge als seus orígens. I nosaltres ens quedem amb la certesa que, darrere de cada partitura seua, hi ha molt més que notes: hi ha memòria, família i amor profund per la música.