Directors

Naix el 6 de febrer de 1811 i és fill de José Cantó i Maria Botella. Son pare, músic major de la Banda de Milicians Nacionals, a la que pertany des de 1820, director de l’orquestra i de la capella de música religiosa d’aquesta banda. Introduiex el saxòfon a la nostra ciutat i a ells se li adjudica la fundació de la nostra banda sent director fins 1874 que passa a mans del seu fill, Francisco. Crea una acadèmia de solfeig i instruments. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Destacat pianista, director i compositor,  va cursar estudis musicals al Conservatori de Madrid, sent deixeble dels mestres Miguel Galiana (Harmonia) i Dámaso Zabalza (Piano).
Es va establir a Alcoi, dedicant-se a la pedagogia musical, amb acadèmia oberta en el que avui és l’Avinguda del País Valencià nº 10, comptant amb alumnes que van aconseguir gran notabilitat, com Juan Cantó, entre d’altres.
Sota la seva direcció, la banda va prendre part en el certamen celebrat a Alacant, el 31 de maig de 1889, amb motiu de IV Centenari de la Santa Faz, conquerint el primer premi. Actuava de president del jurat el mestre Ruperto Chapí. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Va ser deixeble del fundador de l’escola moderna valenciana, el professor don Pascual Pérez Gascón, transcorrent la major part de la seva vida  a València, sent organista de la parròquia de Sant Esteve i de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats. Va ser professor dels P.P. Jesuïtes i mestre de cors dels teatres Princesa i Russafa.
Deixebles seus, entre d’altres: Juan Cantó, José Espí, Julio Laporta, Antonio Pérez Verdú i José Seva.
Va ocupar el càrrec d’organista de la parròquia de Santa Maria d’Alcoi, en l’església li va sobrevenir la mort assegut a l’òrgan, durant la celebració d’un bateig.
Va ser autor d’una extensa producció musical per a piano, cant i piano, orquestra i, fins i tot, sarsuela, destacant les seves composicions de música sacra, i el Himno a Alcoy amb lletra de Julio Puig Pérez. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Comença els estudis amb son pare Francisco Cantó, i més tard amb Rafael Pascual. Passa a Madrid, on ingressa a l’Escola Nacional de Música. Deixeble avantatjat dels mestres Galiana, Arrieta i Zabalza, va obtenir primers premis d’Harmonia en 1877, de Composició en 1880 i de Piano al 1883, pensionant-lo la Diputació d’Alacant durant quatre anys. Les seves obres orquestrals van ser molt aviat divulgades per la Sociedad de Conciertos de Madrid com Andante y Polonesa. El seu Poema Sinfónico per al IV Centenari del descobriment d’Amèrica va obtenir un premi i entre nosaltres el coneixem pel seu potpurrí El pardalot. Dirigeix la nostra banda ocasionalment per al Certamen de Bandes de Juliol a 1893. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Cosí germà del pintor Fernando Cabrera Cantó, va ser deixeble dels mestres don Francisco Cantó Botella i Rafael Pascual Pascual. En els seus primers anys va actuar com a «seise» a la parròquia de Sant Maure i Sant Francesc.
Viatja a París on estudia composició amb Leo Delibes i Eduard Lalo. En 1890 se li nomena subdirector de la «Primitiva» i per la seua indicació, la banda adquireix tota una família de sarrusofones (instruments d’origen francès actualment oblidats però que en aquella època van significar un avanç en l’instrumental de les bandes de música).
El 4 de juliol de 1897 és nomenat director de la banda, càrrec que exerceix durant sis anys, alternant la pedagogia musical amb el comerç, regentant una botiga dedicada a la venda d’instruments i material musical. Alguns pasdobles seus: L’alferis i El nuevo castillo. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Rep els seus primers ensenyaments musicals dels mestres Enrique Juan Merín i José Jordá Valor, ampliant els seus estudis al Conservatori de Madrid, on cursa piano, harmonia i composició amb el seu paisà Juan Cantó i posteriorment a València amb els professors, el contestà José Valls i don Salvador Giner.
Va formar part de l’Orquestra del Teatre Principal de València i va ser fundador de la «Capella de Santa Cecília» (1905), la qual va dirigir fins a la seva mort.
Dedicat a l’ensenyament del piano, amb acadèmia oberta, va ocupar el càrrec de pianista del Círculo Industrial, amenitzant les hores de cafè durant trenta-dos anys. Va ser autor d’una curta producció musical, especialment de música sacra. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Als set anys d’edat, ja tocava el flautí a la banda «Primitiva», estudiant el piano amb Rafael Pascual, actuant com a instrumentista de flauta en l’orquestra del teatre, per ajudar-se en els seus estudis i necessitats familiars.  Conegut com Tonico la Guapa, per als íntims, va ser el primer músic alcoià, que composà una marxa de tall àrab concebuda exclusivament per a l’acte fester de l’entrada de moros, amb la innovació d’incloure en la mateixa, per primera vegada , diferents elements de percussió -vulgo: carabassetes-, estrenada sota la seva direcció, a les festes de 1907, amb el títol de A Ben-Amet.

Per la música sacra també es va interessar, deixant diverses i inspirades composicions, a banda de realitzar acurades transcripcions per a banda d’obres simfòniques. A la companyia de sarsuela del baríton alcoià Vicente Bou, va estar diversos anys de mestre director concertador.
Va dirigir les bandes de música de Mahora i La Gineta, passant en 1926 a residir a Albacete, on va exercir el càrrec de pianista del Círculo Primitivo i de la Sociedad de Cazadores, dedicant-se a la pedagogia de la música, donant classes també de cant, a la capital d’Albacete on va morir. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Va ser director de la nostra banda, de la Societat Filharmònica Novísima d’Alcoi entre 1890 i 1892; i també de la Joventut Musical Villenense de 1893 a 1899. En aquests anys, tres premis importants va aconseguir: dos d’ells a Alacant, Himno a la Santa Faz i la polonesa de concert Alicante; i Lo Crit del Palleter, premiada a València per la Societat Valenciana ‘Lo Rat Penat’. La seva tasca compositiva ens deixa més d’un centenar d’obres entre música religiosa, masurques, polques, pasdobles i marxes mores. Possiblement, d’aquests dos últims gèneres sigui on major nombre de composicions ens va deixar, algunes d’elles d’importància cabdal en la gènesi de la música escrita per a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi i no del tot reconegudes: Fagina nº1, Micalet Sou, Benixerraix o La Alhambra.

Fill de Francisco Cantó Payá, aprèn les seves primeres nocions musicals del seu avi Francisco Cantó Botella. Va arribar a ser un destacat instrumentista de flautí de la banda del Real Cos d’Alabarderos de Madrid. Director ocasional de la nostra banda, succeeix com a director a Julio Laporta com a director de La Infantil fins a 1932 canviant la seva denominació a Harmònica Alcoiana durant la seva gestió. Laporta Hellín deixa la direcció de La Infantil per a dirigir la nostra banda. Conegut pels seus amics com Quiquet el Flauta. (Dades extretes de De La Infantil a La Alcoyana, d’Ernesto Valor Calatayud. Imprenta La Victoria, Alcoi, 1990)

Ingressa a La banda Primitiva en què després d’estudiar solfeig, destaca com a flautista, estudiant amb els mestres José Jordá i Camilo Pérez Laporta, harmonia i composició.
Per la seva bona amistat amb Federico Espí Botí, acceptar el compromís de dirigir la Lírica Moderna que va tenir molt curta vida, retornant a la «Primitiva». En quedar aquesta banda sense director, per la mort de Pérez Laporta, Alberola salva la situació prenent les regnes de la mateixa, el 1917, juntament amb el seu company de faristol Francisco Cantó Claver, que també la va dirigir en el citat any.
Membre fundador de l’Asociación de Profesores de Orquesta en 1925, amb l’exclusiu objecte de reunir als dispersos elements de corda juntament amb els de banda i orquestra de les entitats musicals de la ciutat, per formar una orquestra simfònica, exercint en la mateixa diversos càrrecs directius. Del seu matrimoni naixen dos fills dedicats també a la música, Alfredo com a flautista i Carmen com a pianista.
Autor també de diverses pàgines de tall religiós,  deixa l’empremta del seu talent  en diferents pasdobles per a banda que són tot un primor, i que a la seva mort, la família Alberola va propiciar la gravació per part de la Primitiva de Mi Alcoy en 1970, on aparéixen Pensamiento fugaz o El gorila. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988)

Va estudiar solfeig amb el mestre José Jordá i violí amb don Mariano Monllor, sent coneixedor a fons de la guitarra i el clarinet, destacant, en córrer dels anys, com a director, figurant des de molt jove a la banda «Novísima», subdirector de la Nueva del Iris i director de la mateixa en 1900, a la mort de  Rafael Valor Andrés.
El 1909, trasllada la seva residència a Barcelona, ​​contractat avantatjosament com a director d’una companyia d’òpera i sarsuela. Com a director concertador de la companyia del primer actor valencià Salvador Garrigós, va realitzar llargues temporades a Alcoi de l’anomenat género chico
Va ser un dels fundadors i primers directors de la notable agrupació musical de pols i pua Harmònica Alcoiana, -anteriorment se li denominava La Infantil -, presentant oficialment en públic el 25 de febrer de 1917, seguint al capdavant de la mateixa fins al mes d’octubre, en què va passar com a director titular de la Primitiva.
Va impulsar i dirigir al costat de Miguel Miró i Pepito Salvador, aquella Orquestra Simfònica fundada el 1926, de feliç record i per els seus coneixements en la instrumentació, va realitzar nombroses transcripcions d’obra simfòniques per a banda i orquestra de pols i pua.
Autor d’innombrables pasdobles i marxes festeres, va compondre també diversa música sacra, veient guardonat el seu Himno a San Mauro» en els jocs florals commemoratius del III Centenari del Patronatge de Sant Mauro, celebrats el 25 d’abril de 1921.
Va morir el 22 de setembre de 1928 sent director de la nostra banda, quatre mesos després de l’estrena del seu pas moro més emblemàtic Un moble més. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988).

Fill primogènit de Camilo Pérez Laporta, mestre de tota una generació de músics alcoians, va rebre d’aquest els primers ensenyaments musicals, decidint ingressar als 14 anys d’edat com a voluntari, en el Regiment de Saragossa nº12, de guarnició a Madrid, matriculant-se en el R.C. de Música i Declamació, la assignatura d’harmonia exercia en els finals del XIX un alcoià il·lustre: Juan Cantó, del qual va ser deixeble avantatjat. En 1896 oposita a la plaça de Músic Major Director d’Infanteria de Marina, que obté en renyit concurs, plaça que no se li adjudica al·legant el jurat la seua precoç edat, adjudicant tres anys més tard -1899- per R.O. de 16 d’agost.
Va dirigir les bandes d’Infanteria de Marina de San Fernando (Cadis), Larache i Cartagena, en la població va ser un tenaç impulsor de l’Orquestra Filharmònica i el 20 de gener de 1927, ostentant la graduació de Músic Major de 1a, amb residència a Cartagena, sol·licita la retirada voluntària.
La Primitiva li brinda la direcció de la mateixa on la presentació -també l’estrena de nou instrumental en diapasó normal, va tindre lloc el 19 de juny de 1929, portant-la fins a 1933, en què fixa la seva residència a Barcelona.
Passada la guerra del 36, l’il·lustre marí alacantí Julio Guillén Tato, en aquell temps director del Museu Naval de Madrid, el reclama per a fer-se càrrec de la secció de música del mateix, on li arriba la mort el 4 de gener de 1947.
Al Certamen Artístic Literari, organitzat el 1915 per la Joventut Republicana de Tenerife, per celebrar les Festes de Primavera, li va ser premiada la seva partitura del Himno a Canarias.
Segons R.O. del 4 de maig de 1917, li és concedida a Pérez Monllor, la Creu de primera classe del Mèrit Naval amb distintiu blanc «como recompensa a la competencia y celo que demuestra en el cargo que desempeña». El Rei Alfonso XIII el va tindre en gran estima, al qual li va dedicar el pasdoble El K’Sar el Kebir. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988).

El seu oncle, Camilo Pérez Laporta, és qui li ensenya solfeig, harmonia, composició i transcripció, tot això sota la supervisió de son pare, el director i compositor,  Julio Laporta Hellín.
Va formar part de l’Asociación de Profesores de Orquesta, entitat que va dirigir.
Va col·laborar en agrupacions de música de cambra al costat d’una extraordinària generació d’inoblidables entusiastes com José Mompó (violí), Vicente Boronat (viola), Eduardo Sempere (violoncel), Gonzalo Peidro (contrabaix), Fernando de Mora (clarinet) i Rafael Miralles (fagot), entre d’altres.
Com a compositor és autor d’una curta però interessant producció musical de tall fester i, per la seva competència en la matèria, va formar part, en repetides vegades, del jurat qualificador dels concursos de música per a la Festa de Moros i Cristians. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988).

El 1902 oposita a Músic Major del Regiment d’Infanteria de Ceriñola 42 a Madrid i obté la plaça per unanimitat desenvolupant la seva carrera musical militar entre Tarragona i Barcelona. Sent director del Regiment d’Infanteria de Alcántara 58 a Barcelona, presenta a Huesca la seva fantasia descriptiva Una fiesta en Huesca, obra amb la qual va obtenir un primer premi en el concurs d’Obres Regionals de Barcelona el 1912. Guanya nombrosos premis en l’exèrcit fins que es retira d’ell en 1931 com Musico Major de Primera. Després de la mort prematura dels seus dos fills, s’estableix a Huesca venent gairebé totes les seves obres a la Filharmònica Beethoven de Campo de Criptana. D’entre les seves obres destaca el Vals de las Cintas que s’interpreta cada any per Sant Llorenç a Huesca o els pasdobles El maestro Angulo o La lección de solfeo. (Dades extretes de l’article El músico Emilio Gutiérrez Féliz, de Carmen Lanao Bernad -Diario del Alto Aragón, 10/8/2013-).

Ingressa en el Regiment d’Infanteria Segòvia 75 a Càceres com educant de música a 1923, ascendint a Músic de Tercera per oposició. Seguidament, canvia de batalló i és destinat a Saragossa i a Tetuan, tornant a Càceres on ascendeix a Músic Major de Tercera. Ja en 1931, en plena República ve a Alcoi al Regiment d’Infanteria 38 on ja està com a Director de Música de Tercera. Paral·lelament, dirigeix la nostra banda en 1935 on li sorprèn l’esclat de la Guerra Civil. Finalitzada aquesta, és internat en un camp de concentració a Toledo acusat de l’assassinat d’un capità, demostrant-se posteriorment la seva innocència. Es retira de la carrera militar el 1963 com a Comandant Músic Director i condecorat amb la Cruz de San Hermenegildo. La seva obra més interpretada és el Himno a la Virgen de los Hitos d’Alcántara (Càceres) a la Romeria del 25 de març. (Dades extretes de l’article Luis Vicente Claver Solano, un director de La Primitiva, de Pablo Martínez -Revista Festes Moros i Cristians Alcoi 2018).

Rep les primeres lliçons de solfeig de don José Seva Cabrera, debutant a La Primitiva en l’acte de la Glòria, el 10 d’abril de 1909. Estudia clarinet, requint i fagot, amb el notable clarinetista militar, José Camilleri Juste.
A la mort de Julio Laporta, se li nomena subdirector de la banda i professor de l’acadèmia de solfeig i instruments. Sota la seva batuta, La Primitiva va participar en diversos certàmens musicals, aconseguint guardons a Elx i Alacant i va ser la primera banda amateur que va realitzar diversos enregistraments de discos gramofònics de cuidades seleccions de música festera  alcoiana.
Va ser un incansable educador i un bon pedagog, i la seva intensa tasca en aquest camp al llarg del dilatat període ocupant el primer faristol de La Primitiva, el va portar a aconseguir que després del seu cessament per motius de salut,  la quasi totalitat de la plantilla de la banda estigués composta per deixebles seus. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988).

Fill del mestre pianista Rafael Casasempere Moltó, va cursar amb el seu pare estudis de solfeig, i de violoncel amb don Francisco Pareja Casanova, ampliant aquests a l’Acadèmia Marshall, de Barcelona.
Va pertànyer a la plantilla de La Primitiva com a instrumentista de percussió i va actuar com a director de la mateixa -de forma eventual- en totes les ocasions que van precisar dels seus serveis.
Va ser director de la Coral Polifònica Alcoiana, en la entitat i sota la seva batuta va aconseguir importants premis i nominacions. També va dirigir de manera notable a l’Orquestra Simfònica Alcoiana, entitat fundada el 1953 pel seu germà Rafael.
També va ser un eficient organitzador de representacions del nostre teatre líric a benefici de diversos centres benèfics de la població. Per la labor, l’Ajuntament de la ciutat li va retre un emotiu homenatge popular al març de 1980 dedicant-li un carrer.

Va entrar a la banda en 1942 per mediació del seu oncle Jaime Lloret (‘Senyo’ Jaume), tubista de la banda. Va estudiar solfeig i teoria amb el, llavors, director de la banda, Fernando de Mora Carbonell, el qual li va iniciar en saxo, clarinet i fagot, ampliant els seus estudis amb Amando Blanquer a València.  El seu primer concert com a director de La Primitiva va ser el 7 d’abril de 1974 al Teatro Circo substituint Mora Carbonell  on va dirigir la primera part, finalitzant la seva tasca per motius professionals en el Festival de Música Festera de Mig Any de 1978. Durant el temps en què va estar al capdavant de la Primitiva, es van gravar dos discos de música festera Ecos de Mariola i Música de la Fiesta i la banda va acudir a sengles certàmens aconseguint en tots dos el segon premi. A més va tindre una destacada actuació en el VII Certamen Provincial de Bandes, organitzat per la Diputació Provincial, celebrat a Alacant el 24 d’Octubre de 1976, en el qual va actuar com a banda convidada per tancar el mateix.
El 23 de Novembre de 1981 dirigeix ​​el seu primer concert amb l’Orquestra Simfònica Alcoiana, substituint al director de la mateixa, Gregorio Casasempere Juan qui, per motius de salut, deixa de pertànyer a la mateixa. A partir de febrer de 1982 comparteix la direcció d’aquesta formació simfònica amb Gregorio Casasempere Gisbert, fill de l’anterior director, fins que al juny de 1984 deixa la batuta per motius familiars.

Al novembre de 1983 es ​​cridat per formar part de la Junta Directiva de l’Associació de Sant Jordi d’Alcoi, com a Assessor Musical d’aquesta institució, càrrec que s’institueix amb el seu nomenament i en el qual roman fins a Maig de 1992.

Pertany a una família de gran tradició musical rebent els primers ensenyaments de son pare Gregorio Casasempere Juan, estudia piano amb Pilar Mompó, harmonia i contrapunt amb Luis Blanes i Amando Blanquer. Cursa la carrera de Piano al Conservatori Superior «Oscar Esplà».
Com a pianista realitza recitals i concerts,  assistint a cursos de perfeccionament de Direcció Coral a Cervera, de Direcció d’Orquestra a Siena i Assís amb els mestres Motshe Atzmon i Ovidiu Balan.
És Director titular de l’Orquestra Simfònica Alcoiana des de 1982 i va ocupar el pòdium de la Coral Polifònica Alcoiana de 1977 a 1986; amb la nostra banda ha realitzat diferents gravacions obtenint  al juliol de 1996 el Primer premi – Menció d’honor del Certamen Internacional «Ciutat de València».
És Professor d’Orquestra, Música de Cambra i Llenguatge Musical al Conservatori Professional «Joan Cantó» d’Alcoi, sent el seu director de 2012 fins 2017

Es titulat superior en Direcció d’Orquestra i Musicologia, cursant estudis al Conservatori Superior d’Aragó. Des de finals dels 80 compon, enregistra i dirigeix música per a teatre, dansa o cinema. La seua música de caràcter simfònic s’ha estrenat i interpretat arreu del món, com ara a Mèxic, Taiwan, França, Alemanya o els EUA, entre d’altres països. La seua composició teatral Veles e vents va estar un encàrrec per als actes de cloenda de la inauguració del túnel de Calais sota el Canal de la Mancha. Ha escrit nombrosos articles de tipus musicològic, sent els seus treballs publicats La música de Nadal a Alcoi, A Prespective on Enrique Calvist (1851-1897) o en l’actualitat La Música d’Alcoi 1742-1842 juntament amb el seu germà Jaume Jordi Ferrando. De entre les seues obres de temàtica festera podem citar El guerrer, Capità de capitans, Tempora Belli, Ishtar, Cruïlla de cors, Rictus i Sorginak.

Desde xiquet, la música li ve heretada del seu avi que va pertenéixer a la Vella i a la Banda Municipal de Villena. Estudia a l’Escola de la banda amb Fernando de Mora i Gregorio Casasempre Gisbert, ampliat al Conservatori d’Alcoi amb Ivorra Pujalte. Fou director de l’Armònica Alcoiana i de La Primitiva durant dos mesos per enfermetat del seu titular Ferrando. Actua en el muntatge de diverses sarsueles amb fins benèfics celebrades a la nostra ciutat. D’entre les seues obres de caire fester es troben: Muntanyesos dianers, Banu-Marin, Novella, Claus i corretges (coescrita amb Àngel Esteve “Al-Rasik” ) i la recentment estrenada Jordi Farmàcia. (Dades extretes del Diccionario Alcoyano de Música y Músicos, d’Ernesto Valor Calatayud. Llorens Libros, Alcoi, 1988).

Per tradició musical, comença els seus estudis a La Primitiva ja que el seu avi i els seus pares van ser músics. Continua estudiant clarinet a Alacant obtenint el títol de professor de clarinet i el premi extraordinari fi de carrera Grau Superior al 1988. Recitals i enregistraments per tota Europa es van alternant mentre és membre fundador de l’ECCA i professor de Clarinet i d’Harmonia del Conservatori Professional de Música d’Alcoi. Entre els seus últims treballs destaca l’àlbum gravat per ell i Sílvia Gómez Maestro De la Música y el Tiempo (Ed. EMEC, Madrid 2009), amb dos discs compactes i partitures del Col·lectiu de Compositors de l’ECCA, que és guardonat amb el “Premi a la Millor Edició d’Obra Musical Clàssica” de l’any 2009, atorgat per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música; el seu CD monogràfic Sub Nocte amb enregistraments simfònics i de cambra el 2013 o actuacions amb l’Orquestra de Cambra de la Ràdio romanesa al marc de la 22a Saptamana Internationala a Mizicii Noi, i amb la Filharmònica “Mihail Jora” de Bacau, amb l’estrena mundial del seu propi “Concert a Cadiz MDCCCXII”, per a Clarinet i Orquestra, dins de l’XXVI Festivalul International Zilele Muzicii Contenporane al 2012, entre d’altres.

Inicia els seus estudis musicals a la Unió Musical de Cocentaina de la mà dels mestres José Perez Vilaplana i Enrique Torró Insa. Rep formació en Direcció de Banda a l’escola comarcal de la Vall d’Albaida amb el mestre Jose Rafael Pascual Vilaplana i en l’acadèmia Allegro de València amb el mestre Ferrer Ferran. Ha estudiat Informàtica Musical, Música per a la Imatge i Mitjans Audiovisuals a la Yamaha Internacional Music School i Composició i Arranjaments per a Banda Simfònica amb Gregory Fritze al Berklee College of Music de València. Continua amb Composició, Anàlisi i Harmonia amb Ramón Garcia i Soler i Saül Gómez Soler. Al seu treball compositiu podem trobar obres dedicades a les festes de moros i cristians, música coral, música incidental per a espectacles i música per a la imatge. Títols com Creu Daurà, Aralk, De fusta a metall o El Diví avalen aquesta trajectòria.